Novedades @

N O V E D A D E S

º¡Capítulo 26!

ºNuevo relato corto: Senderos del destino.



Insomni


Com que no tenia res millor a fer, i les circumstàncies en què es trobava li impedien tornar a casa –motius incerts i desconeguts-, Jhoe Loung es va dedicar a passejar pel mercat que havien exposat els firaires, els artesans i tot tipus d’artistes que havien utilitzat el seu enginy a innovar les modes, a construir objectes que, al cap i a la fi, no serveixen per res més que per a decorar; o, simplement, en interpretar escenes d’obres de teatre i recitar citacions d’algun personatge cèlebre. La veritat era que a vegades resultaven divertits, i si el dia era afortunat, se’n podien anar a casa amb una bona bossa de monedes. 


Però a en Jhoe no n’hi faltaven, de monedes! I ara! Era potser un dels senyors més carregat de diners de tota aquella zona. I és clar que tots els grans senyors, homes rics i cultes, tenen una vanitat i un orgull dignes d’admirar. Però de tant en tant una bona patacada, la majoria de vegades causada per l’orgull mateix, els baixava els fums, els arrogants aires de grandesa, i es rebaixaven, i es veien obligats, a deixar-se veure pels firaires, els artesans, els artistes i la gent de classe més baixa.
I a més, quan es tractava de joves que, en lloc d’haver-la guanyat, havien heretat la fortuna, com en el cas d’en Jhoe, era d’esperar que fossin encara més arrogants, orgullosos, respectables i preses dels xafardeigs entre les dones de classe pobra, les que xerren pels descosits quan algú comet l’error de dirigir-los la paraula, les que critiquen a tothom per qualsevol acció o paraula mal interpretada, les que van corrents cercant de públic quan tenen alguna nova emocionant i de font fidedigna per xerrotejar i les que sempre, sempre, sempre fiquen els seus desmesurats nassos en tots els assumptes que puguin existir menys en els seus.
I el cas d’en Jhoe no era pas diferent.
Ell era el tipus de persona que vols evitar quan te’l trobes pel carrer; els únics tractes que rebia eren freds, o bé, amb segones intencions i totes les amistats travades al llarg dels seus vint-i-un anys eren un frau, amistats interessades, hipòcrites i amb les mateixes ganes d’evitar-les quan les topes pel carrer.
I, doncs, fou gràcies a aquestes amistats, (bé, gràcies a l’orgull que tenien elles i en Jhoe) que aquest últim hagué d’abandonar, temporalment, els seus luxosos establiments.
Els motius són incerts, i em temo que sempre ho seran; qui sap què coi va ocórrer dins aquell palauet!
Els fets són que ara es trobava envoltat de gent mediocre, però, amb tota probabilitat, millor companyia.
Possiblement el seu egocentrisme li entelà la vista i li impedí adonar-se que no totes les mirades es fixaven en ell, per això va fer encara més el ridícul quan, donant-se aires de grandesa, va començar a desfilar per la riuada de gent, fent saber qui era a aquelles mirades condescendents que mai no havien existit.
Tanmateix, l’únic que succeí fou que, a més de fer-se realitat la il·lusió que el seu propi orgull, vanitat i arrogància havien originat, se li afegiren rialletes juganeres per part dels infants i mirades indiscretes que els adults intentaren evitar, sense èxit.
Però ell les ignorà i es dedicà a observar les paradetes.
Res del que trobà no li interessà o l’atraié en especial, així que la seva sortida forçada només consistí a passejar.
De tant en tant, els dependents l’invitaven a comprar algun dels seus productes o li oferien un tros de formatge.
L’únic èxit que aconseguiren fou infortunar el gran senyor.
També s’ha de dir que una d’aquestes ofertes destacà notablement entre les altres. Es tractava d’un simple venedor de quadres, vell i arrugat, però absurdament obstinat; insistí fermament a vendre-li un dels seus quadres. I, a sobre, aquell quadre que intentava atreure els diners de la seva butxaca devia ser el més vell, humit i malfet que tenia el pintor, si és que els havia pintat ell, tots aquells quadres embotits.
El quadre estava descolorit i els marges començaven a menjar-se la pintura. Es tractava d’un simple retrat; l’individu tenia la mirada perduda i el seu rostre, de faccions càlides, segurament havia estat bell en algun passat llunyà. Però, tot i així, el quadre presagiava mal auguri i hi havia cert horror en aquella mirada.
Per què hauria de voler comprar un quadre així?
Però ell li deia i li repetia, que l’havia d’adquirir.
-Aquest és un quadre per a vostè –li assegurava.
Finalment, després d’una acalorada discussió, l’homenet deixà d’insistir i el deixà marxar.
La resta de la tarda va transcórrer amb aclaparadora normalitat.
Una vegada la lluna inicià tímidament el seu ascens per la tela estrellada, en Jhoe decidí tornar a casa. El seu orgull ja no es veuria tan afectat com si hagués tornat sis hores enrere, quan justament l’orgull era el que l’havia fet marxar i, segurament, els seus col·legues ja haurien tornat tots a les seves respectives llars.
Quan el majordom, lleugerament sorprès, li obrí l’enorme porta de fusta, just acabada d’envernissar, en Jhoe s’adonà, amb evident satisfacció, que les seves sospites eren encertades. No quedava cap d’aquells farsants per allà; és més, segurament se n’havien anat una mitja hora després d’ell deixar l’habitació.
Els criats recollien l’embalum de papers i ampolles de vi i netejaven tota brutor que s’hagués aventurat a aparèixer.
Ell, cansat d’aquell dia traïdor, pujà cap a les seves estances, sense dignar-se a saludar ningú. Tanmateix, mai no li dirigia la paraula al servei. A vegades la seva arrogància el portava fins a extrems insospitats.
Quan obrí la porta, tot estava en ordre. Els miralls, els coixins, els vidres... bé, quasi tot.
La veritat era que sobre la cadira de coure no hi havia l’habitual osset de peluix, que era al terra. El seu lloc l’ocupava l’espantós quadre d’aquell vell xerraire.
Ja que la seva capacitat d’ enraonar no anava molt enllà, les seves hipòtesis sobre com aquell quadre havia arribat allà no eren molt fiables. I mira que s’hi va estar temps, rumiant! Encara que, per molt brillant que hagués estat la ment de qualsevol altra persona, dubto que algú ho hagués arribat mai a endevinar.
Però, al final –massa tard i tot-, després de maleir el vell tossut qui sap quantes vegades, va deixar que el quadre aparegués també en els seus malsons.
L’endemà al matí, decidit a tornar el quadre, va esmorzar apressadament sense deixar de pensar ni per un instant en l’ancià dels quadres. Però que no li havia deixat clar, que no en volia res, d’ell?
Tan bon punt va baixar per les escales i travessà la porta, amb el quadre sota el braç, va accelerar el pas. Era ja una hora tardana del matí i el sol aviat iniciaria el seu descens.
Pensant que li’n diria un parell de fresques –al pintor- i ignorant les mirades que de sobte s’havien posat sobre el seu posat furiós, no se li va passar pel cap que potser el vell avui ja no hi seria.
Ningú no ocupava el seu lloc, era buit, i no hi havia rastre d’aquell desgavell de quadres que el dia anterior estaven exposats amb tan poc gust.
Així que va haver de tornar mossegant-se la llengua. Evidentment que era un descarat, però els seus modals eren fins, així que esperaria al dia següent per tornar el quadre.
Però l’endemà tampoc no va tenir sort, ni l’altre, ni el dia següent; mentrestant, s’adonava, esgarrifat, que el quadre tenia propietats impròpies dels objectes inanimats. No el tenia a la cadira on l’havia trobat, i ara! Però l’havia de veure cada vegada que l’agafava i se l’enduia, cada matí, per tornar-lo al seu estrambòtic propietari i defallir en el seu intent.
Era ben possible que fos producte de la seva imaginació, però tenia ben bé la sensació que el quadre es burlava d’ell. De vegades, li semblava veure que aquella persona del retrat no era la mateixa que el primer dia que la va veure.
I de vegades, quan s’aixecava empipat, li pareixia que el quadre no retratava una persona jove, si no un vell que remugava. Ja ho pensava, que tot allò era ben insòlit, però decidí no fer-ne cas, perquè, mirant-s’ho amb objectivitat, sempre l’agafava quan a penes feia mitja hora que s’havia llevat. I tot i així, el quadre també apareixia mentre somiava, però amb molt més marge. Sempre hi havia un quadre, però l’interior canviava constantment, deformant-se i desfigurant el seu contorn, fins definir-se altra vegada. Era molt exasperant, i avorrit.
Així que, passades unes setmanes sense saber res del mercader, ho deixà córrer i amagà el quadre.
I durant un parell de nits, pogué dormir tranquil.
Però tots sabem que això no acaba aquí.
En Jhoe havia amagat el quadre al vell soterrani de sota casa seva, sempre ple d’andròmines que no saps d’on han sortit i pols acumulada al cap dels anys, i ell mateix s’havia encarregat de posar-li una tela a sobre, excusant-se dient que així no agafaria pols ni es faria encara més malbé, però sabent de sobres que el tapava per no haver de veure-li el rostre. Per què dimonis hauria algú de pintar un individu amb una mirada tan inquietant? Encara que mirés a l’horitzó, a la llunyania, semblava que no ho feia intencionadament, com qualsevol altre model; ell no mirava enlloc.
Però s’havia equivocat.
Un vespre, després d’acabar-se tota la reserva de vi que quedava –que era molta- i rebre queixes constants dels criats i les cuineres per la seva ingratitud,
s’adonà, estupefacte, que el quadre havia ocupat el seu lloc una altra vegada. Seia amb solemnitat sobre la seva cadira novament, com la primera nit en què va aparèixer, i es va quedar encara més intimidat quan s’hi va acostar, balancejant-se, i va veure com aquells ulls negres el miraven fixats, completament conscients.
Els criats l’hagueren d’aixecar el dia següent, ja que el trobaren en terra, estirat i amb una ressaca admirable. En Jhoe no recordava res de la nit anterior, però dins tenia un sentiment ofuscat, i sabia que alguna cosa no rutllava.
Naturalment, havia begut, i no sabia fins a quin punt era cert allò que havia vist, però no volia assabentar-se de la veritat. Suposo que havia embogit.
El quadre el cridava cada nit, reapareixent i mirant-lo amb gana, desfigurant-se i convertint-se en un monstre d’ulls de cendra que el vigilava. I quan estava furiós, era molt pitjor. O quan somreia, un d’aquells somriures que et gelen la sang.
No volia explicar-ho a ningú, no tenia ningú prou digne de confiança, i qualsevol que l’hagués escoltat –i no tothom s’hagués dignat a parar-se a escoltar- l’hauria jutjat de tocat, paranoic i desvariat.
Així que novament va agafar el quadre i el matí següent se’n tornà al mercat.
No tenia cap esperança, però si no trobaria el vell xerraire el donaria a algú altre, potser a algun d’aquells amics seus tan atents...
Així i tot, no va haver de pensar en qui d’ells perquè trobà el venedor de quadres, canviat, però el trobà.
Estava pàl·lid i esguerrat, sec com si li haguessin tret tot el suc i frugalitat que havia tingut el primer dia. I la seva mirada negra el mirava amb curiositat, però severa. Volia saber per què li havia robat el quadre.
Ja us podeu suposar quin escàndol es va armar allà enmig, però, al final, quan en Jhoe va voler tornar el quadre, no va poder, perquè s’havia escapat.
I és clar, el pintor no es va creure res, així que aquell dia no fou ni profitós ni agradable per a cap dels dos.
Quan en Jhoe tornà a casa, es trobà el quadre altra vegada, davant els seus nassos mirant-lo. I va ser llavors que va veure les similituds entre l’homenet, el vell xerraire, el venedor de quadres, el pintor... i el quadre. Els mateixos ulls, la mateixa expressió, però no les mateixes faccions. Era ell de jove.
Però què estava passant?
Tanmateix, quan tornà el dia següent al mercat, el pintor se n’havia anat.
Tot allò era malaltís, completament malaltís, i feia pudor. Però què podia fer ell?
Aquella cosa li impedia pensar amb claredat, segur que estava embruixada per aquell mateix home que s’havia autoretratat, segur que en haver acabat de pintar l’havia fet immune a qualsevol dany, a fi de perdurar eternament.
Així que els dies següents va dedicar-se a vagabundejar per la casa, i així iniciar els rumors entre els seus criats –“Ha embogit! Ha perdut el seny!”, que, tan xafarders com eren, ho van començar a escampar pertot arreu- per pensar com desfer-se d’aquell mala pècora; malgrat el seu innumerable esforç, no va aconseguir gaire cosa, ja que les úniques poques neurones que li quedaven –més ben dit, que existien- se n’havien anat amb el quadre. Però bé, no diguem que no va provar coses!
Va provar de cremar-lo, d’omplir-lo de pintura, de serrar-lo, fins i tot el va tirar diverses vegades d’un quart pis; però res, a la nit tornava a aparèixer sobre la cadira, intacte.
Ben aviat va començar a veure que el quadre s’havia convertit en un mirall, que reflectia la seva follia i es bevia el seu enteniment.
Els ulls ja no eren negres, ni el miraven; tornaven a estar perduts.
Qui devia ser aquell pintor? Per què havia d’haver existit mai? I per què deia que aquell quadre estava fet per ell? Si després s’havia enfadat per haver-lo robat!
Bé, no l’havia robat! Com dimonis havia arribat aquell quadre allà? No l’havia portat el pintor?
En tot cas era ell el lladre. Ell li havia robat la seva ànima tan bella i generosa, tan cavalleresca i digna, i se l’havia quedada per a ell. Això era el pitjor robatori de tots. L’home del quadre...
Es va passar dies dins l’habitació, aferrat al seu osset de peluix, sense atrevir-se a moure’s per por que el quadre es desfigurés una altra vegada i tornés a aparèixer l’ésser d’abans, tement que els seus moviments estiguessin connectats als pensaments d’ell.
No hi ha molt més a explicar. En Jhoe va quedar-se més buit que mai, perquè la buidor era literal, i el quadre va desaparèixer per sempre, per retornar amb el seu amo i viatjar de mercat a mercat, quedant-se amb la cara del seu antic propietari.
Potser, d’aquí a un cert temps, en Jhoe es recuperarà, no de l’aventura, sino de la seva infantesa i els seus prejudicis i remordiments, i començarà a ser condescendent, flexible i tolerant. Potser començarà a tenir amics dels de debò, d’aquells que pensen en tu abans que en ells mateixos, d’aquells que et treuen les castanyes del foc. Potser serà amable i generós amb el servei que tant cuidava d’ell i d’ell tan poc rebia que no fos un sou. Potser serà un bon home de negocis, i potser aconseguirà casar-se i tenir fills. Potser aconseguirà anar-se’n d’aquella casa, de la qual ha obtingut tants mals records.
O potser no.



Martina Llop Salas
Artà
04/01/2013

No hay comentarios:

Publicar un comentario